Tot va començar per una caixa de cerilles, ara fa molts anys. Una tarda de diumenge, en Josep i la Roser estaven a casa d'uns amics. Aquella nit, en Josep es va fixar per primera vegada en la Roser. I la Roser, en canvi, contestava entre rialles quan li preguntaven sobre en Josep: "N'hi boja! Si el trobo molt lleig".
Aquella tarda de diumenge, però, en Josep, amb la seva rialla histèrica i contagiosa i la Roser, amb el seu somriure burleta i contagiós, van estar fent bromes amb una simple caixa de cerilles. S'encenien les primeres espurnes d'un foc que començava a créixer.
Tanmateix, retrocedim una mica en el temps. En Josep i la Roser es van conèixer en un casament. Estaven sentats a la mateixa taula. En Josep, atabalat amb el futbol, no volia anar-hi perquè l'equip que entrenava tenia partit aquell mateix dia. Enfurismat, i forçat per la seva mare, no li va quedar més remei que assistir-hi.
Des d'aquell dia, van començar a sortir a la mateixa colla d'amics. Tenien 22 anys aquella tarda que es van entretenir amb la caixa de cerilles. Després va venir el viatge a Suïssa amb la colla. I va arribar Sant Jordi. I els dos van anar a passejar junts, entre roses i llibres. En Josep tremolava, i la Roser callava. En Josep anava explicant i explicant, fent-se un embolic amb el que deia.
I es feia tard. Quan ja estaven al Cor de Maria, al portal de casa de la Roser, que ja arribava tard i els seus pares s'enfadaven, en Josep es va omplir de valentia i va donar el pas.
Un any i mig després, es comprometien a l'altar. (Ja és ben certa la dita que diu que de casaments en surten més casaments!). Van escollir Suïssa per fer un humil viatge de noces. Aquesta vegada en Josep no s'havia de posar nerviós, ni patir perquè els pares de la Roser no li deixaven anar-hi o perquè ella anava a l'altre cotxe, com va passar en el primer viatge.
Us podria dir que avui han arribat a dos conclusions clares. Si ha un li agrada el mar, la mare prefereix la muntanya. Si el pare acompanya els seus fills a futbol, ella frisa per veure una pel.lícula al sofà. La mare està tipa d'anar de viatges i veure pedres i esperar que en Josep li vagi fent fotografies, una darrera l'altra. Si el pare crida pel desordre imperant de la casa i es posa a ordenar els seus papers, la mare ho va deixant a qualsevol lloc.
I així han passat molts anys d'aquell 17 de febrer. Dos caràcters quasi antagònics, però suposo que no podrien viure un sense l'altre. I ara, us confesso la segona conclusió a què han arribat en Josep i la Roser: del que estan més orgullosos és de les deu meravelles que tenen en comú:
