Una família nombrosa gironina

Cap de setmana màgic

2009-05-12T15:13:00.000-07:00

Encara que ja faci algunes setmanes d'aquest "Cap de setmana màgic" tal i com el vam batejar, mereix un breu resum a mode de record cibernètic.

- Click!Click! clik!

La mare no va parar de fer-nos fotografies, en va fer tantes que va espatllar la màquina i tot! (sort! vam arribar a pensar alguns!) Estava molt emocionada!

Vam sortir dos cotxes des de Girona, el divendres a mitja tarda, el que portava els pares es va encarregar de tapar-los els ulls (idea que estranyament no va sorgir en els sopars preparatòris però es va dur a terme!) jo no vaig tenir el privilegi d'anar a aquest cotxe però em va arribar que el pare només de posar-se en funcionament ja va exclamar innocent: "Ja sé on anem!" Era impossible, realment, però tots coneixem el pare... La veritat és que amb la carta que els vam entregar el dia de l'aniversari els vam ben despistar amb la llista de coses per posar a la maleta!

Sóc una exfumadora

2008-07-06T13:23:00.000-07:00

Ja fa sis dies que NO FUMO i, sincerament, no ho trobo a faltar gairebé gens (els moments dèbils són contats!) i m'encanta!

He de donar les gràcies, però, a les pastilles que em va recomenar la mare, perquè el que em va impulsar a pendre-les va ser comprovar com ella, una fumadora empedernida, ho havia deixat! No sóc com el pare jo, que va ser capaç d'utilitzar només la força de voluntat.
Per tant, fumadors, us animo a provar-ho, jo fumava un paquet diari, i ara pràcticament ni hi penso!

Us animo a deixar el tabac per moltíssimes raons: perquè estalviaràs, perquè no tindràs tanta tos, perquè no faràs pudor, perquè no t'hauràs de preocupar de tenir-ne sempre al bolso o a casa, perquè no et neguitejaràs quan en un sopar no puguis encendre la cigarreta, perquè no estaràs pendent del rellotge en una classe, al cinema o en una conferència, perquè no buscaràs desesparadament a altes hores de la matinada un bar obert en el qual venguin tabac, perquè no et cansaràs tant, són tants els beneficis i tants els perjudicis!

Jo considero que és el millor que he fet mai!

Tornada a la Realitat

2008-06-28T04:08:00.000-07:00

Germans i germanes,

ja he tornat a la crua realitat: la rutina diària. El despertador sona a les 7, i a un quart de vuit m'aixeco, esmorzo, una dutxa per treure les garrapates i amb un cop d'Scoopy cap a la feina. Aixi fins a dos quarts de dues i a les quatres sant tornem-hi fins les set de la tarda. Sempre i quant no hi hagi un tema que es liï i ens haguem de quedar mes estoneta.

I pensar que fins fa dos dies feia la migdiada a la platja, a ple sol, i que abans d'anar a dormir, ens feiem un bany a la piscina dels apartaments de Cala'n Blanes... que bé que estàvem!!

en fi nens i nenes, només volia fer-vos una miqueta d'enveja.

Jordi

Menorca

2008-06-18T04:01:00.000-07:00

Gemans!! Com esteu? Jo de collons ja que estic de vacances, i no sabeu pas "lo" bé que s'hi estar... I per fer-vos encara mes enveja, dema tarda marxo cap a Menorca amb les toies del futbol, toies però ens ho passarem d'allò més bé. Quatre dies a Menorca amb les festes majors, la pomada, els cavalls, el sol, la platja... en fi, que ja us explicaré.

Bueno macos, petons i fins aviat

Jordi

Granada

2008-06-16T13:38:00.000-07:00

Hola família!

Aquest cap de setmana he estat a Granada, ha sigut molt tranquil i només tenim fotos de l'Alhambra, perquè jo de fer fotos, me n'oblido, la veritat, i com que la meva càmera és bastant dolentota...................
La gràcia ha sigut fumar shisha (Ups! No sé com s'escriu!) en un bar musulmà en un carrer on tot són bars i botiguetes musulmanes, fa gràcia! Estan molt occidentalitzats però n'hi ha molts.
L'Alhambra, a mi, sincerament, em va decepcionar pagar 12 € per anar a veure-la, no està massa ben conservada (Espero que cap dels responsables entengui el català!) i quan n'has vist una part, ja l'has vist pràcticament tota, no vull dir que no valgui la pena, només que considero desproporcionat el preu amb el "producte"
El dissabte vam aprofitar els 30 i escaig graus per anar a "Almeñicar" (sinó recordo malament, és que amb això dels noms dels pobles són dolentíssima!!!) a la platgeta, que era tota de pedres, però pedres de les groses! Vam acabar amb un mal de peus patètic.

Bé, només volia fer-vos dentetes per motivar-vos a fer un viatge els germans o tota la família junta perquè el món és taaaaaaan gran!!!!! Sí, ja sé que abans de Nadal anirem a Londres però hi ha molts rayanairs baratíssims i en dos dies en tens prou per fer-te la idea del lloc que vas a visitar. Si alguna germana o germà em vol acompanyar, hi ha bastants llocs que m'agradaria visitar abans no s'acabi el 2008.......

Holes Germans!

2008-06-14T07:00:00.000-07:00

Bona tarda tingueu tots!!

com podeu veure, no pasu pas de vosaltres. Ara bé, he necessitat l'ajuda d'en Jaume per poder entrar al blog peruqè poc pas que podia ensortir-me'n!

Aquest es un primer missatge de prova, mes endavant ja anire publicant mes cosetes . . .

Salut i petons per tots.

PD: Andreu, no escrius?

El Sirope de Savia

2008-06-11T13:02:00.000-07:00

El pare un dia va arribar a casa amb aquesta poció per a la mare, el Sirope de Savia, per tal que s'aprimés una mica; potser perquè no volia ser l'únic fent dieta? Potser perquè es trobava tant bé i s'estima tant la mare que volia que ella també es trobés així de bé? Potser per les dues raons? No té importància..........
I la mare ho va provar! I va ser inclús capaç d'aguantar en un dinar de diumenge amb tota una colla, on, atipant-nos tots d'un arròs deliciòs, ella va continuar amb el dejuni.
I ara jo, després de sentir-ne a parlar tant i tan bé i gràcies a la mare, també ho he provat i m'ha funcionat, val a dir que la primera ampolla me la va preparar ella amb molt d'amor, però ara ja m'exprimeixo jo les llimones!

Ara bé, jo sóc incapaç de fer el dejuni complert, per tant, puc fer mig dejuni, que, tal i com em va explicar ella vol dir substituir l'esmorzar o el sopar per aquest brevatge tant ......indefinible!!

Familia de toies

2008-06-03T15:22:00.000-07:00

Escric des de la capital catalana, sisi la barcelona que tots coneixeu. La major part de la família us trobeu a Girona però les 3 toies d'en Jaume, Pepe i jo estem aqui a barcelona al famos "pis".
On des de fa poc hi havia també en Miquel, des d'aqui fer-te una petita nombració per a dir-te que se't troba a faltar, la teva presència era molt grata i ara es nota l'ausencia que vas deixar.
Des de fa uns dies que us passeu el dia dient TOIES i tumbats... i es que hi ha algú que tingui seny aqui a casa??'
vosaltres RAI QUE TENIU UNA VIDA FÀCIL I REGALADA!!
us anuncio; aquesta setmana només aniré, he tingut classe dimarts i dimecres.!

Roserrrrrr!

2008-06-02T14:31:00.001-07:00

Bona nit família (o bon dia, depèn de com es miri)!!!!

En aquest precís instant inicio les meves passes per aquest blog!!

Després d'aquesta frase extraordinària, innovadora i altament creativa, m'agradaria fer una puntualització: hem de concretar ni que sigui una miqueta la finalitat d'aquest blog perquè si no pot ser un galimaties (volia posar embolic, però he buscat un sinònim de més qualitat o menys frequent per fer veure que sóc una persona amb estudis, etc...).

Crec que n'hauríem de parlar!!!

2008-06-02T12:48:00.000-07:00

Germansss!
crec que ja sé com es fa per poder fer això del blog!
m'encanta el blog!
"la familia unida jamas sera vencidaaa"!!
haviam si el fem viure una miqueta més no??
vinga tu, estimats germans,
me'n vaig a estudiar, que és el meu deure!
un peto!!
MARTA(la peque)

Els dillunsos (com diuen els Antònia Font)

2008-06-02T04:05:00.000-07:00

Els dilluns són durs..........tens mandra, son, no et recordes de res de la feina, i encara en queden 5 dies sencers!

Tot va començar per una caixa de cerilles...

2008-05-30T09:19:00.000-07:00

Tot va començar per una caixa de cerilles, ara fa molts anys. Una tarda de diumenge, en Josep i la Roser estaven a casa d'uns amics. Aquella nit, en Josep es va fixar per primera vegada en la Roser. I la Roser, en canvi, contestava entre rialles quan li preguntaven sobre en Josep: "N'hi boja! Si el trobo molt lleig".

Aquella tarda de diumenge, però, en Josep, amb la seva rialla histèrica i contagiosa i la Roser, amb el seu somriure burleta i contagiós, van estar fent bromes amb una simple caixa de cerilles. S'encenien les primeres espurnes d'un foc que començava a créixer.

Tanmateix, retrocedim una mica en el temps. En Josep i la Roser es van conèixer en un casament. Estaven sentats a la mateixa taula. En Josep, atabalat amb el futbol, no volia anar-hi perquè l'equip que entrenava tenia partit aquell mateix dia. Enfurismat, i forçat per la seva mare, no li va quedar més remei que assistir-hi.

Des d'aquell dia, van començar a sortir a la mateixa colla d'amics. Tenien 22 anys aquella tarda que es van entretenir amb la caixa de cerilles. Després va venir el viatge a Suïssa amb la colla. I va arribar Sant Jordi. I els dos van anar a passejar junts, entre roses i llibres. En Josep tremolava, i la Roser callava. En Josep anava explicant i explicant, fent-se un embolic amb el que deia.

I es feia tard. Quan ja estaven al Cor de Maria, al portal de casa de la Roser, que ja arribava tard i els seus pares s'enfadaven, en Josep es va omplir de valentia i va donar el pas.

Un any i mig després, es comprometien a l'altar. (Ja és ben certa la dita que diu que de casaments en surten més casaments!). Van escollir Suïssa per fer un humil viatge de noces. Aquesta vegada en Josep no s'havia de posar nerviós, ni patir perquè els pares de la Roser no li deixaven anar-hi o perquè ella anava a l'altre cotxe, com va passar en el primer viatge.

Us podria dir que avui han arribat a dos conclusions clares. Si ha un li agrada el mar, la mare prefereix la muntanya. Si el pare acompanya els seus fills a futbol, ella frisa per veure una pel.lícula al sofà. La mare està tipa d'anar de viatges i veure pedres i esperar que en Josep li vagi fent fotografies, una darrera l'altra. Si el pare crida pel desordre imperant de la casa i es posa a ordenar els seus papers, la mare ho va deixant a qualsevol lloc.

I així han passat molts anys d'aquell 17 de febrer. Dos caràcters quasi antagònics, però suposo que no podrien viure un sense l'altre. I ara, us confesso la segona conclusió a què han arribat en Josep i la Roser: del que estan més orgullosos és de les deu meravelles que tenen en comú: